El Racó de Pensar és una secció amb la qual, des de l’IPEP, pretenem mirar-nos a nosaltres mateixos amb ulls crítics i incisius, fent un esforç per qüestionar, pas imprescindible per millorar, la nostra tasca diària com a gestors públics.
En aquest mateix butlletí podem llegir la notícia de la contractació d’una nova AODL (Agent d’Ocupació i Desenvolupament Local) per a l’àrea d’Ocupació i Formació de l’IPEP. Una AODL és un lloc de treball que els ajuntaments poden demanar en diversos àmbits i suposa un contracte anual, prorrogable fins a quatre, d’un tècnic/a especialitzat, subvencionat en un 80% pel Servei d’Ocupació de Catalunya. Els lectors interessats en aquesta notícia hi veuran, passada l’entradeta, tres logos: el del SOC, un segon del Gobierno de España i l’emblema de la Generalitat. Vagin-s’hi acostumant. La inclusió d’aquets logos en un lloc ben visible en qualsevol notícia generada per la nova AODL és condició sine qua non per obtenir la subvenció. Qui paga mana.
Però, en realitat, qui paga? Quan el SOC, el Gobierno de España, la UE, la Generalitat o l’Ajuntament de Palafrugell atorguen una subvenció, el que fan es redistribuir diners de tots els contribuents en programes o mesures que s’han considerat prioritàries o d’especial atenció. Aquesta és la tasca de les administracions públiques. La inclusió dels respectius logos, destacats en lloc ben visible, però, respon més a una lògica comercial, en la que l’empresa anunciant fa una inversió en publicitat de la que espera treure’n futurs rèdits, que de funció pública.
Es pot pensar que dedicar un Racó de Pensar a aquest tema és exagerat. Que posar aquest o aquell logo en una notícia no té major importància. Però, en el dia a dia, la inclusió d’aquests logos, el fet d’estar obligats a generar notícies on el més important de tot són els logos de cadascú, provoca que els professionals contractats per a realitzar una feina tècnica es vegin obligats a dedicar moltes hores de la seva jornada laboral a realitzar tasques comunicatives per a les que no estan formats, hores que resten a la tasca de servei públic per a les quals sí que tenen una formació específica. I hi estan obligats; no fer bé aquesta tasca pot comportar que no et donin la subvenció amb la qual es finança el teu propi lloc de treball.
Aquestes subvencions són clau per a que els ajuntaments puguin contractar personal que doni resposta a les necessitats de la població. Però, alhora, generen tal quantitat de burocràcia en els responsables de demanar-les i, posteriorment, entre els propis contractats gràcies a la subvenció, que pel camí es perden moltes hores productives que podrien ser dedicades a fer les tasques per les que, suposadament, s’ha destinat la subvenció. És obvi que tot allò que té a veure amb diners públics ha de ser objecte de seguiment i control per part de la mateixa administració que redistribueix els diners per evitar males pràctiques. Però, alhora, la pròpia administració s’hauria d’autoexigir ser més eficient i eficaç, i això passa per restar el nombre d’exigències burocràtiques lligades a cada subvenció. Un bon començament seria deixar de preocupar-se tant de l’autopropaganda en forma de logos i dedicar els màxims esforços als destinataris finals d’aquestes subvencions. Perquè això sí que és la feina que pertoca fer a qualsevol administració pública.
