El Racó de Pensar és una secció amb la qual, des de l’IPEP, pretenem mirar-nos a nosaltres mateixos amb ulls crítics i incisius, fent un esforç per qüestionar, pas imprescindible per millorar, la nostra tasca diària com a gestors públics.
Com potser alguns ja sabran, enguany la tradicional retransmissió per TV3 de la Cantada de Calella de Palafrugell, que marca l’inici del període estival, va córrer el perill de no ser emesa en directe.
Ja fa temps que planifiquem actes, festivals i esdeveniments pensant en el fet que el destinatari final no és tan sols el públic que assisteix a l’acte, festival o esdeveniment en rigorós directe. En l’època de l’espectacle, comunicar és existir. Els canals per fer-ho s’han multiplicat i s’ha d’abraçar moltes xarxes per ser-hi i per ser. Tota una feinada.
Però, a despit d’aquest gran desplegament de nous mitjans, encara n’hi ha un que pontifica molt per sobre dels altres: la televisió. Pot donar-se que allò que has planificat amb gran esforç i il·lusió acabi, per les raons que sigui, no interessant massa a ningú (que punxis de públic, vaja), però si una sola càmera de televisió ha aparegut al teu acte i les imatges enregistrades s’emeten en qualque canal, hom podrà presentar-se davant dels sueu fiscals brandant les imatges amb un somriure al llavis i dir: ho hem aconseguit.
I és que, la televisió, encara avui manté intacte el més gran poder de tots: el de crear realitat, potestat que els antics només reservaven als Déus. Una manifestació de deu mil persones no ha existit mai si no l’has vista a la televisió, però una d’idèntica retransmesa en directe pels principals canals, amb la sempre inestimable ajuda de recursos tècnics com el pla curt, pot ser una mobilització ciutadana sense precedents si els locutors així ho certifiquen.
Però tornem on érem. Si el teu esdeveniment, festival o acte surt a la televisió, el missatge que envies és que és prou bo i important perquè els Deus l’hagin tingut en compte i se l’hagin afillat. Anem per quina.
Òbviament, el favor dels Déus és equívoc i capritxós. Tots voldríem que els nostres actes emplenessin la graella dels informatius, dels programes especialitzats, que se’n parlés a les animades tertúlies matineres. Però el favor dels Déus està reservat a uns pocs escollits, o no serien favors.
Per a qualsevol administració, però especialment important per aquells ens dedicats a la promoció econòmica com és el nostre, programar actes pensant en la televisió és gairebé obligatori. Té sentit: planifiquem pensant en tothom perquè els diners amb que es paguen els actes surten de tothom, i no només els fem pensant en el públic que vindrà a veure l’espectacle. De cada euro públic invertit, n’hem d’esperar un retorn, que no necessàriament ha de ser econòmic. I en això, l’ajuda de la televisió és del tot inestimable.
És responsabilitat nostre apostar i invertir en allò que creiem que serà prou important i atractiu per atraure a les càmeres en nom del bé comú. Però també és responsabilitat dels mitjans, especialment els que són de titularitat pública, entendre el paper que juguen a la societat evitant d’actuar amb els efímers capricis de les divinitats.
