El Racó de Pensar és una secció amb la qual, des de l’IPEP, pretenem mirar-nos a nosaltres mateixos amb ulls crítics i incisius, fent un esforç per qüestionar, pas imprescindible per millorar, la nostra tasca diària com a gestors públics.
La postveritat és un concepte posat de moda des de l’arribada al poder de Donald Trump a la presidència dels EEUU, tot i que ha anat rebent diferents noms al llarg de la història. Consisteix, bàsicament, en dir la teva, allò que primer se’t passi pel cap; s’amaneix amb una fina pel·lícula de versemblança, s’emfatitzen els sentiments, es minimitza la raó i a esbombar-ho com si fos una veritat inqüestionable.
Tots aquests ingredients es van servir a mitjans de juliol a la platja de Tamariu. Un grup de banyistes empipats –amb raó- perquè enguany la zona de bany s’havia vist reduïda considerablement a la platja, van protagonitzar un lamentable episodi de postveritat. Una ment desperta i de vacances va lligar caps. Què havia canviat respecte de l’any anterior, a Tamariu? Per una banda, la nova senyalització que impedia el bany a tot el flanc esquerra de la platja, des de la parada de caiacs i fins al final; això era una evidència. I, mentre hi rumiava, la nostra ment brillant va veure acostar-se el nou Julivia Boat, el vaixell turístic que des d’aquest any fa el trajecte marítim entre Calella i Tamariu, i aleshores tot va quallar: dos i dos sempre sumen quatre.
Ja s’havia trobat un culpable. Ara, doncs, només calia organitzar la protesta: Parlar amb uns quants veïns de tovallola, mobilitzar a les criatures sempre disposades a cridar i esperar l’arribada del Julivia Boat. I així va anar. Durant dos dies, cada vegada que el Julivia arribava a la platja de Tamariu, era rebut amb xiulets i crits de Julivia No! i Julivia fora! Els turistes i visitants que anaven al vaixell quedaven estorats; alguns espantats, fins al punt que més d’un no es va atrevir a desembarcar a Tamariu.
Parlàvem de postveritat i aquí en tenim un exemple diàfan. El Julivia Boat no va tenir res a veure amb la nova senyalització que impedia el bany a un tros de platja. L’ajuntament, i molt menys els responsables del nou Julivia Boat, no tenen cap competència en el tema de l’ abalisament que vetava als banyistes el marge esquerre de la platja de Tamariu. L’Ajuntament ja havia mostrat públicament el seu desacord amb aquesta normativa i va ser la seva intervenció la que va aconseguir solucionar el tema, fent possible que els banyistes poguessin tornar a utilitzar la part de la platja que havia quedat vedada. Però la revolta de la postveritat ja s’havia produït i va haver de ser sufocada amb comunicats i un desplegament d’agents cívics per explicar als banyistes la realitat dels fets.
Per això sorprèn que en plena era de la informació els rumors continuïn tenint tanta força. Només calia una trucada amb qualsevol dels telèfons intel·ligents amb els que s’organitzen protestes via WhatsApp per demanar quin era el motiu sobre el nou abalisament i si s’estava fent alguna cosa per solucionar-ho. En comptes d’això, busquem un culpable versemblant, atiem els sentiments d’indignació, posem en mode avió la part racional del cervell que ens podria moure a fer una trucada aclaridora i organitzem una protesta que, amb sort i si ho fem prou bé, potser sortim a la tele i als diaris.
L’era de la informació només ha consistit en una evolució tecnològica dels temps en els que un rumor degudament ventilat podia fer tremolar imperis i reialmes.
