El Racó de Pensar és una secció amb la qual, des de l’IPEP, pretenem mirar-nos a nosaltres mateixos amb ulls crítics i incisius, fent un esforç per qüestionar, pas imprescindible per millorar, la nostra tasca diària com a gestors públics.
Deixeu-nos presumir: a l’IPEP tenim un molt bon servei d’ocupació. Compta amb l’avantatge de ser un servei local, amb contacte directe amb les empreses de proximitat i un servei d’atenció a l’usuari personalitzat i digne. Durant aquests anys de forta crisi econòmica, les professionals del SOMI han treballat a contracorrent per tenir sempre alguna oferta disponible, una esperança. Coneixen de prop el patiment de famílies senceres i la impotència de no poder arribar a sufocar-lo.
Si mirem les notícies d’aquest mes, sembla que el pitjor de la crisi ha passat. O no ja el pitjor, sinó la crisi en sí. Perquè resulta que hi ha unes quantes ofertes de feina que no troben candidats. Però només s’ha de fer una ullada a les xifres per veure que hi ha molta gent buscant feina, encara. Hi ha quelcom que grinyola. Què, doncs?
Repassem les ofertes destacades sense cobrir: socorristes, flequer, xofer, mariner, oficial d’estètica, monitors, caixeres; a l’hostaleria sempre hi ha vacants. Una ullada a les ofertes, però, ens dóna una primera pista. Totes les ofertes reclamen un cert nivell de formació. I totes les ofertes són estacionals.
Anem cap a una societat cada dia més reglamentada. Per a qualsevol activitat es demana una titulació formal. Agafem l’oferta de socorristes, per exemple: no fa massa només calia un curs ofert per la Creu Roja per poder exercir. Ara és requerit un cicle de grau mitjà, que s’imparteix a Banyoles: 1400 hores d’ensenyament formal. Això redueix considerablement la llista de candidats.
No es tracta de qüestionar la formació necessària per exercir qualsevol ofici, però sí adonar-nos dels pros i contres d’aquest model. Hi ha una evident descompensació entre el que es reclama i el tipus de feina temporal que s’ofereix. Les persones que poden invertir temps i recursos en formar-se, sempre que puguin escolliran una sortida laboral més estable que una d’estacional, tret característic de qualsevol municipi turístic com el nostre. I ofertes no els en falten, a la gent titulada; a la nostra vila ho veiem amb els cicles formatius relacionats amb la restauració: les persones que acaben els estudis no arriben a passar pel SOMI, no ho necessiten. Surten de l’institut amb tot d’ofertes per remenar.
Fins no fa massa, la nostra societat distingia entre les persones que estudiaven i les que treballaven; avui en dia, per treballar també s’ha d’estudiar. I hi ha gent que no pot, pels motius que siguin –econòmics, lingüístics, etc.-, estudiar. Què en fem de tota aquesta força de treball desaprofitada?
Recuperar la figura de l’Aprenent en els centres productius, amb els incentius necessaris per part de l’administració i un contracte de garanties que permeti a l’empresari fidelitzar d’alguna manera a la persona formada, o realitzar petites formacions abans del inici de la temporada, amb garantia oficial, focalitzades a desenvolupar una activitat concreta, podrien ser propostes per anar-hi pensant. Des de l’administració hauríem de tenir certa flexibilitat. Entendre que cada economia té les seves particularitats. Com la nostra, amb un component d’ocupació estacional molt elevat.
