La Cantada d’Havaneres de Palafrugell, que enguany ha celebrat la seva 48ª edició, és una d’aquelles tradicions que amenacen de convertir-se en un ens amb vida pròpia. Això passa quan la reflexió sobre si mateix deixa pas a una inèrcia que s’apodera de tot allò que envolta a la criatura i aquesta acaba prenent el control; la criatura guanya definitivament la batalla quan ningú es qüestiona el per què de la seva existència.

Així doncs: per què? No hi ha dubte que la Cantada d’Havaneres és una marca de poble. Pensar en no fer-la equivaldria a anular les festes de Nadal: un fet impensable. Calella (i, de retruc, Palafrugell tot) no seria reconeguda com a tal sense la Cantada. Si hom pregunta a qualsevol indret del nostre país que situï les havaneres en un mapa, poca gent dubtarà d’associar-ho amb Calella. De Palafrugell. Així que, per aquí, la nostra estimada criatura té la partida de la justificació més que guanyada.

Passa el mateix amb el públic. Les gairebé 1500 entrades de l’aforament pràcticament s’esgoten el mateix dia que surten a la venda per Internet. Encara més: hi ha agències de viatges que quan el públic encara coreja La Bella Lola tot fent voleiar els mocadors, ja tenen reservades les entrades per l’edició següent. I encara més de més: l’èxit de la Cantada va atraure a la Televisió de Catalunya que, definitivament, ha institucionalitzat l’esdeveniment, convertint-lo, com la Patum, com els Castells, com els partits del Barça, en una marca de país. Amb un aliat així, la criatura es converteix en invencible.

Succeeix que la criatura s’ha fet tan gran que ja no recorda ni d’on ve. I, pitjor, potser ni li importa. Ella mateixa és la seva pròpia justificació; ens diu, vosaltres sou jo, sense mi no sou res, i tots assentim i correm a reverenciar-la, al preu que sigui. La criatura, dic? Sí, La Nostra. La Cantada s’ha convertit en un plató televisiu assenyalat al calendari de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, que desembarca a les platges de Calella sobre una catifa vermella i una factura de manutenció complerta per a un parell o tres de dies, a càrrec de l’Ajuntament de Palafrugell, per a les més de seixanta persones necessàries per fer aquesta retransmissió. És un preu alt o baix per a tenir un esdeveniment situat, obra i gràcia de la tele, a la Champions League dels esdeveniments culturals del país? Cadascú que triï la seva resposta.

Amb l’Administració passa tres quarts del mateix. La Criatura (ara ja si, amb majúscules) exigeix que se li rendeixin els honors propis de la seva posició i rellevància. I aquí és on sempre s’incorre en contradiccions. Com a Administració estem obligats a treballar pel bé comú, i quan un esdeveniment es fa tan gran com la nostra estimada Criatura, és fàcil que se’ns escapi de les mans. Trobar l’equilibri entre els recursos que exigeix un esdeveniment de la magnitud de la Cantada sense que això repercuteixi en el normal desenvolupament de la vida quotidiana dels ciutadans hauria de ser l’objectiu desitjable. Però no sempre es pot complir. Per molta gent de Calella, posem pel cas, la Cantada els suposa un trasbals de carrers tallats, muntatge i desmuntatge de grans infraestructures, sorolls, etc. que s’allarga gairebé una setmana. La Cantada tampoc hauria de ser excusa per a cap Àrea municipal; potser sí que les Havaneres suposen un sobreesforç de feina a certes Àrees, però en cap cas hauria d’utilitzar-se com a excusa per a posposar actuacions que son importants per altres ciutadans completament aliens a la Cantada. Però, repetim, no sempre és possible trobar aquest desitjat equilibri i, sempre, en qualsevol actuació, hi haurà persones que se’n veuran afectades. Procurar que aquestes siguin les menys possibles sí que hauria d’estar a les nostres mans.