El Racó de Pensar és una secció amb la qual, des de l’IPEP, pretenem mirar-nos a nosaltres mateixos amb ulls crítics i incisius, fent un esforç per qüestionar, pas imprescindible per millorar, la nostra tasca diària com a gestors públics.
No hi ha dubte que la quarta edició del Saló de la Formació, l’Ocupació i l’Empresa del Baix Empordà ha tancat el seu darrer any d’hoste palafrugellenc com un èxit fàcilment quantificable. Les xifres parlen per sí soles: 34 empreses van posar sobre el taulell 250 ofertes de treball, per a les quals van entrevistar-se 818 persones prèviament filtrades per professionals que s’asseguraven que els candidats reunissin els requisits demandats per les empreses. L’any anterior, en la primera edició coorganitzada per l’IPEP, 22 empreses van oferir 144 vacants de feina i 679 candidats van passar les entrevistes. Heus ací la mesura de l’èxit.
Arribar fins aquí no és atzarós. L’organització del Saló, com la de tants altres esdeveniments, es planifica des de la primera reunió de treball amb aquest objectiu principal prefixat: créixer. I és imperatiu. Hem de tenir més ofertes de feina que l’any anterior, atraure més candidats, hem de fer més entrevistes i hem de mobilitzar més espectadors per xerrada. La maquinària es posa a funcionar.
Fixar-se objectius ambiciosos davant de qualsevol nou repte és del tot positiu i necessari per evolucionar. A l’IPEP podem presumir de no deixar d’intentar-ho. Però de vegades cal recordar que com a ens públic podem regir-nos per paràmetres diferents als de l’empresa privada; i els criteris sobre la mesura de l’èxit poden anar més enllà de paràmetres quantitatius, que certament llueixen molt en notes de premsa i aporten llustrosos titulars, i tenir en compte altres aspectes. Altres criteris.
Certament, en el món econòmic contemporani –el nostre món- el creixement il·limitat ha esdevingut una fita, un manament ineludible que guia el devenir de l’empresa privada. Tant és així que no són poques les corporacions que han, diguem-ne, maquillat les seves xifres per tal de seguir l’estela imparable del creixement constant i il·limitat, que no s’atura ni espera a ningú. És un miratge; en un món cada dia més exprimit de recursos finits, l’obsessió pel creixement quantitatiu hauria de passar a un segon terme. A totes les escales.
I la nostra, la d’ens públic palafrugellenc que coorganitza un esdeveniment comarcal, no hauria de ser diferent. És positiu créixer, i tant. Però aquest no pot ser l’única mesura de l’èxit. Primer per insostenible: tard o d’hora una nova edició del Saló no aconseguirà reunir més empreses, més ofertes de feina, més candidats, més visitants. I qui estigui al capdavant de l’organització aleshores pot sentir el pes del revers d’allò que hem anomenat i imposat com a mesura de l’èxit. La paraula fracàs és certament tabú en el món econòmic, una estigma que deixa marca als qui la duen i de la que tothom en fuig, com de la pesta. I segon, perquè si som honestos amb nosaltres mateixos hem de reconèixer que, com a adminstració, el nostre objectiu final hauria de ser la desaparició d’esdeveniments com els del Saló, creats a raser d’una brutal crisi econòmica que ha deixat desabrigada a molta gent, no fomentar-ne el seu creixement i felicitar-nos del seu èxit. És probablement un objectiu naif, utòpic, sí. Però no menys que el creixement quantitatiu il·limitat.
Una altra mesura de l’èxit hauria de ser possible. Basada en criteris de qualitat –de les ofertes, dels candidats, dels ponents de les xerrades i del pòsit real que aquestes deixen als assistents (tan difícilment quantificable!). I sí darrera d’això hi ha un creixement quantitatiu, benvingut sigui. La nostra obligació és no deixar d’intentar-ho.
