El Racó de Pensar és una secció amb la qual, des de l’IPEP, pretenem mirar-nos a nosaltres mateixos amb ulls crítics i incisius, fent un esforç per qüestionar, pas imprescindible per millorar, la nostra tasca diària com a gestors públics.

Llafranc, Costa Brava. Un nucli turístic de primera qualitat, petit, recollit, endreçat. Públic familiar, gent gran, nivell adquisitiu mig alt, més alt que mig. Entorn idíl·lic, bons hotels, excel·lent gastronomia, converses disteses amb decibels europeus. Vacances tranquil·les, relaxants; cares.

Llafranc, Costa Brava. Una casa de colònies. Barata. Nens i nenes i adolescents de tota condició social. Una platja; petita, recollida,endreçada. Activitats grupals. De nens, de nenes, d’adolescents hormonals. Pilotes, crits, riures francs o histèrics a volum saturat, comportament gregari, de manada, de clan.   

Dos models de turisme aparentment antagònics coexisteixen al petit nucli de Llafranc, a la seva platja, i el conflicte està servit. L’Albatros, la casa de colònies propietat de l’empresa Rosa dels Vents, es troba al centre de la tempesta. Segons els empresaris turístics de la zona, l’Albatros és una anomalia en el model turístic de la zona i no hauria d’existir. Estan en el  seu dret de defensar aquesta postura: Ells han apostat –i invertit- pel turisme de qualitat i és obvi que es disgustin quan els seus clients han de sopar a unes terrasses pensades per a ser bastant exclusives entre cridòria eixordadora i pilotes que volen de la canalla que es dedica a això:  a ser canalla.  

Els empresaris del sector turístic tenen tot el dret de queixar-se, efectivament, però... I l’administració? Quina ha de ser la seva postura? Pot decantar-se per un model turístic concret (i excloent) com és l’anomenat “turisme de qualitat”?

El conflicte entre l’Albatros i els empresaris turístics va revifar fa pocs mesos. L’Albatros havia anat quedant obsolet fins el punt que el seu tancament semblava qüestió de temps. Però, per a disgust del sector turístic, fa mesos es van realitzar obres de renovació integral i, ara, l’Albatros llueix nou i ple d’energia –i canalla- per encarar els propers anys.

L’administració està abordant el conflicte des de la mediació per intentar que, com a mínim, hi hagi una bona coexistència entre ambdós models turístics i els seus respectius usuaris. Des de l’administració es recorda als responsables de l’Albatros que hi ha una normativa de civisme que regula l’ús dels espais públics; se’ls demana que no acudeixin en grans grups a la platja a determinades hores, etc. Però, pels empresaris turístics, el mal ja està fet.

Qui té raó? És lícit que una administració pública es decanti per un tipus de model turístic concret? Es podria dir que, en democràcia, s’ha d’acceptar el que decideix la majoria, però... De veritat que la ciutadania, votant cada quatre anys, ha votat sobre aquests aspectes concrets de la gestió pública? I, en el cas que se li hagi consultat sobre aquest o altres temes concrets, es té dret, encara que sigui per la força de la majoria, a promocionar models que, en definitiva, acaben sent excloents? Perquè sembla evident que si la disjuntiva és escollir entre turisme de qualitat i turisme low cost, molt probablement la majoria de la ciutadania tindria molt clar quin model turístic escollir. Però, més enllà d’aquest cas concret, els perills que comporta aquest tipus d’eleccions no son difícils d’imaginar.

No es tracta de caure en cap demagògia ni en discursos fàcils, perquè no hi ha respostes fàcils. El cas de l’Albatros exemplifica la dificultat que representa la gestió pública que, en moltes ocasions, ha d’enfrontar-se a interessos contraposats, tots ells igual de legítims. I, abans de caure en la crítica fàcil, hauria de fer-nos reflexionar.