El Racó de Pensar és una nova secció amb la qual, des de l’IPEP, pretenem mirar-nos a nosaltres mateixos amb ulls crítics i incisius, fent un esforç per qüestionar, pas imprescindible per millorar, la nostra tasca diària com a gestors públics. En aquesta segona entrega, farem una anàlisi de la campanya Locals amb Vida. El Racó de Pensar. Locals amb vida… Malgrat tot
Pot una campanya que assoleix els seus objectiu ser considerada com un fracàs? Aquesta és la disjuntiva en la que es troba la campanya “Locals amb Vida”, promoguda des de l’àrea d’Empresa de l’IPEP, una campanya per reactivar els espais comercials que havien quedat buits els darrers anys al centre de Palafrugell. La resposta a la pregunta, tot i l’aparent contradicció, és que sí, però amb matisos.
Anem a pams. “Locals amb Vida” tenia com a objectiu potenciar l’ocupació dels locals comercials dels carrers amb més alt trànsit de població. Tal i com apareix publicat al nostre web , un 66,7% dels locals buits s’han reocupat els darrers 12 mesos, coincidint amb la posada en marxa de la campanya. Gens malament, doncs.
Ara bé, quan analitzem més al detall les dades, algunes xifres parlen per si soles. La més significativa, i la que ens ocupa, és la que fa referència al total de locals que han participat a Locals amb Vida: D’un total de 51 locals contactats, només 5 han participat en el programa. Prou malament, doncs.
Per tant: objectiu acomplert, campanya fallida. Quines conclusions podem extreure’n? Primer hauríem d’explicar el per què de la campanya. Un estudi constatava que el preu de lloguer dels locals comercials al centre de Palafrugell estava per sobre de la mitjana de la nostra província. Amb aquestes dades a la mà, des de l’àrea d’empresa de l’IPEP es varen posar en contacte amb els propietaris del locals buits per tal d’aconseguir, mitjançant incentius de fins a cent euros mensuals durant un any, rebaixar el preu dels lloguers. Una condició per accedir a aquestes ajudes consistia en demanar als propietaris que lloguessin el seu local a persones emprenedores que prèviament havien fet un Pla d’Empresa a través del servei d’Emprenedoria de l’IPEP, per tal d’assegurar la viabilitat del projecte. I, com ja s’ha esmentat, només cinc propietaris van accedir a participar en el programa.
Es cert que la campanya es podria haver plantejat d’una manera diferent per tal que tingués una major incidència. Una possibilitat, tal i com s’apunta des de la mateixa àrea d’Empresa, seria haver fet un procés a l’inversa, posant primer el focus en les persones emprenedores que estiguessin interessades en un local concret i, després, contactar amb el propietari, assegurant-li un llogater en cas d’avenir-se a rebaixar el preu de lloguer. És probable que així la campanya hagués assolit majors quotes de participació. Però el fet de que molts dels locals contactats hagin quedat ocupats posteriorment, assenyala inequívocament que la campanya estava ben dirigida i que era necessària per despertar a molts propietaris a acceptar que la realitat socioeconòmica ja no s’adequava als preus de lloguer fixats en temps de vaques grasses. Es constata, doncs, que la manca d’agilitat no és una característica exclusiva de l’Administració Pública, tantes vegades així percebuda pel conjunt de la ciutadania.
Pel que fa als locals que encara perduren desocupats, cal destacar la poca predisposició dels propietaris alhora de realitzar obres als seus locals per tal d’adequar-los; aquesta és una de les causes principals que encara es mantinguin buits. També crida l’atenció que més de la meitat pertanyen a entitats bancàries. Aquestes antigues oficines ara buides trenquen el continu comercial d’una manera ostensible, degut, sobretot, a la poca predisposició de les financeres a posar els locals en lloguer, preferint l’opció de venda. En els temps que corren, aquesta opció pot anar per llarg, però les entitats bancàries no tenen pressa. En cas de problemes de liquiditat, sempre hi haurà un fons de rescat amb diner públic a disposar.
És evident que hi ha altres causes, a banda dels preus de lloguer dels locals, que han influït en el declivi del teixit comercial tradicional. Un sistema econòmic que privilegia als més poderosos no és aliè a tot plegat. A Catalunya disposem, encara, d’una legislació més restrictiva que limita la implantació de grans superfícies comercials que a la resta de l’Estat, tot i la modificació del Pla Sectorial d’Equipaments Comercials, feta al 2010, per equiparar-la a la legislació europea, més favorable a la implantació de grans superfícies. Però això no evita que les grans superfícies comercials siguin sovint objecte de desig per part dels Poders Públics, que els hi proporcionen tot tipus de facilitats per tal que s’instal•lin al seu territori. És a dir, es destinen recursos públics per a la recuperació del teixit comercial tradicional i es destinen recursos públics per incentivar a grans superfícies i cadenes davant les quals el petit comerç no pot competir. Potser algun dia, ara que tan de moda està presumir d’austeritat, l’Administració haurà d’entendre que no es pot quedar bé amb tothom. I haurà de triar.
