EL RACÓ DE PENSAR: Marxar a Alemanya per trobar formació i treball
28/04/2014
El Racó de Pensar és una nova secció amb la qual, des de l’IPEP, pretenem mirar-nos a nosaltres mateixos amb ulls crítics i incisius, fent un esforç per qüestionar, pas imprescindible per millorar, la nostra tasca diària com a gestors públics. En aquesta segona entrega, farem una anàlisi sobre: Marxar a Alemanya per trobar formació i treball. Quatre joves palafrugellencs són a punt de posar rumb a Alemanya amb un contracte de formació i feina per als propers tres anys. És una història de voluntats i compromisos amb un rerefons romàntic de la qual és probable que ja n’hagin sentit a parlar. I, si no, no serà pas perquè no l’haguem publicitat, doncs ocasions de donar bones notícies tampoc abunden. Però, per si encara queda algú despistat, fem-ne cinc cèntims.
El gerent i soci inversor d’una empresa alemanya dedicada a la fabricació de vidre pla, el senyor Gerret Zielke, compungit per les xifres d’atur al nostre país, va decidir donar una oportunitat a quatre joves de la nostre vila. Fa cinquanta anys que el senyor Zielke i la seva família manté una segona residència a Esclanyà (Baix Empordà), a on gaudeix de llargues estades. El senyor Zielke va intentar conjurar d’una tacada la dificultat de trobar mà d’obra industrial a la mateixa Alemanya amb la profunda realitat del panorama sociolaboral a casa nostra. Va decidir realitzar una última aportació personal abans de jubilar-se, oferint la seva empresa com a destí per a quatre persones joves disposades a aprendre i treballar. L’empresa els dóna feina remunerada i cobreix les despeses de manutenció, així com els costos de formació, incloses les classes d’idioma alemany.
Si d’aquest cas en parlem des de l’IPEP és perquè el senyor Zielke va venir a veure al personal del SOMI –el Servei d’Ocupació Municipal- per a que l’ajudés tant en la selecció dels joves interessats en l'oferta com en el de la tramitació de tota la complexa –i desesperant- burocràcia que acompanya la tramitació d’un cas d’aquestes característiques. Les professionals del SOMI van realitzar aquesta feixuga labor amb tota l'eficiència desitjable, i els quatre joves ja són a punt de marxar.
Sens dubte, la bona acció del senyor Zielke no deixa de ser una petita taula de flotació en mig de l’oceà d’atur que és avui el nostre país. Però apunta en la direcció correcte i dóna pistes del què hauria de ser i no es fa. En primer lloc, la percepció que la inversió en formació dels treballadors, per costosa que li resulti a l’empresa, mai és una despesa inútil. En el cas que ens ocupa, és la pròpia empresa qui paga les classes d’idioma i formació professional, a banda d’oferir un sou –d’entre quatre-cents i sis-cents euros mensuals- per a les pràctiques a la mateixa empresa. Dit d’una altra manera, es paga als joves per estudiar i treballar a l’hora en una empresa relacionada amb els mateixos estudis. Es pot pensar en una millor fórmula per combatre el fracàs escolar i aportar a l’economia productiva mà d’obra qualificada? Doncs han de venir d’Alemanya per mostrar-nos-ho, doncs aquí sembla que no ens en volem assabentar. Ni una gran part d’empresaris, molts d’ells encara fervorosos creients de les retallades en sous i despeses com a única fórmula sagrada per millorar la competitivitat, ni la pròpia Administració, incapaç de forçar un canvi de legislació que generalitzi aquests tipus de contractes duals –de formació i feina-, semblen interessats en posar fil a l’agulla a aquesta realitat, discursos oficials de banda.
Però quan una societat naufraga, ho fa en la seva totalitat. Pot haver-hi culpables més o menys directes de la situació, però el desenllaç ens retrata col•lectivament. Això ve al cas per la pròpia dificultat que s’han trobat les professionals del SOMI d’aplegar a quatre persones disposades a fer el salt de marxar a treballar i formar-se a l’estranger. I és que no estem parlant de joves disposats a jugar-se la vida creuant un estret de mar en una pastera o travessar un desert letal per tal de tenir un futur mínimament digne, sinó de joves a qui se’ls proporciona contractes, estudis, habitatge, treball i sou. I, tot i així, ha costat. I el resultat de tots aquests esforços és certament incert. Tan de bo els vagi bé als quatre joves que, finalment, han decidit marxar. I tan de bo aquest modest cas ens obri els ulls a tots plegats.
