El Racó de Pensar és una secció amb la qual, des de l’IPEP, pretenem mirar-nos a nosaltres mateixos amb ulls crítics i incisius, fent un esforç per qüestionar, pas imprescindible per millorar, la nostra tasca diària com a gestors públics.

Les dades publicades en aquest mateix butlletí per les companyes del Servei d’Ocupació Municipal de l’IPEP (SOMI) posen sobre la taula una realitat que ens exigeix, com a gestors públics, fer-ne una lectura crítica. No amb les dades en sí, que son inqüestionables, sinó més aviat amb la lectura de la realitat que aquestes dades dibuixen.

Molt probablement com a conseqüència de trobar-nos immersos en un any amb moltes  i importants cites electorals, el missatge que proclama que ja hem sortit de la crisi es difon arreu. Tornem a créixer un 3% de taxa interanual, se’ns diu, com abans de la crisi. Ergo, tornem a viure en una país feliç i ja podem tornar-nos a dedicar en cos i ànima al consum desenfrenat, com fèiem no fa tant.

Certament, hi ha un component anímic que influeix en el devenir de les crisis econòmiques: si ens anem repetint tot el dia que tot va malament, contribuïm a crear una realitat on res surt bé o, més ben dit, on es percep que res surt bé; de la mateixa manera, si repetim i ens repetim constantment un missatge positiu, la realitat, o la seva percepció, esdevé més optimista.

Però les xifres no entenen de percepcions. I les que ens proporcionen les companyes del SOMI no avalen precisament cap discurs triomfalista.

A gener d’aquest any 2015, el número de persones aturades registrades a Palafrugell sumaven un total de 2.283 (dades del SOC). Aquesta xifra va arribar al seu màxim al gener del 2013: aleshores les persones aturades arribaren a 2.507. És innegable que s’ha produït una millora en aquests dos anys. A Palafrugell hi ha, registrats, 224 aturats menys. És important emfatitzar la paraula registrats. La gent que ja no cobra cap prestació no es registra, les persones que fan qualsevol curs de formació ja no conten com a aturades, aquells i aquelles que han marxat a un altre país per guanyar-se la vida tampoc hi són: han desaparegut tant físicament com dels llistats estadístics.

El gener del 2007, quan el SOMI es va posar en marxa, el número de persones aturades registrades a la OTG no arribaven a mil: 984 persones per ser exactes. Potser hauríem de tenir la prudència –o la vergonya- de no proclamar el final de la crisi fins que el número d’aturats, com a mínim, s’apropés a aquestes xifres.

Però ara ja tot torna a anar bé. Els diners tornen a circular, la gent torna a sortir a sopar a fora, podem estrenar cotxe nou. Fi de la crisi. Els mateixos que fa quatre anys trobaven indecent arribar a la xifra de cinc milions d’aturats a l’estat espanyol ara, amb 5.149.000 persones desocupades segons la darrera Enquesta de Població Activa del segon trimestre del 2015, presumeixen d’haver-nos tret del forat. 

Els creadors de màrqueting electoral poden utilitzar les eines que considerin oportunes i comptar que, en política, la gent solem tenir memòria de peix. Però com a gestors públics que ens dediquem, entre altres coses, a proporcionar mitjans i recursos per a que els ciutadans puguin desenvolupar una vida digne i autònoma, necessitem tocar de peus a terra. Les xifres del SOMI son un excel·lent puntal. La realitat, sigui com sigui la seva percepció, és la que és. La pols no desapareix per amagar-la sota l’estora.

Mal faríem si ens deixéssim portar per un optimisme tant interessat com induït, si caiguéssim a la trampa de creure’ns que ara que, aparentment, tot torna a funcionar, la xifra d’aturats al voltant de les 2.000 persones a Palafrugell comencéssim a considerar-la normal, estructural, inevitable.  

I podríem dedicar no ja un racó, sinó una sala sencera per pensar sobre models productius presents i futurs, o en si la macroeconomia ja no necessita del benestar de les persones per mostrar llustrosos indicadors de creixement econòmic. Però com a gestors públics, mentre existim els gestors públics, és el conjunt de la població l’únic indicador real sobre el que hem de treballar: I aquest indica que encara avui, a Palafrugell, hi ha molta gent, massa gent, per a qui la crisi no és una cosa passada sinó una realitat palpable que es trampeja com es pot. Les conseqüències –diner negre, precarietat, exclusió- tard o d’hora ens empobreixen a tots.