La Cantada de Calella va revifar l’any 1966 un estil musical, les havaneres, en vies d’extinció; i, amb elles, tota una cultura popular enterrada, com tantes altres coses i persones, pel franquisme.
Corria l’any 1966 i la llarga nit franquista continuava instal·lada sobre tot i tothom, però el règim començava a donar símptomes d’una certa permissivitat, probablement perquè considerava que el gruix de la feina que calia fer per “netejar la Pàtria” ja estava feta. El català continuava prohibit oficialment, tots els elements més emblemàtics de la cultura popular havien quedat prescrits, però aquí i allà s’anaven obrint petites escletxes per on entrava aire fresc. En una taverna de Calella de Palafrugell es va obrir una d’aquestes escletxes de llibertat.
Fou en la presentació del llibre “Calella de Palafrugell i les havaneres”, a la taverna de Can Batlle, que van coincidir en Francesc Alsius, en Frederic Martí i en Joan Pericot i la música, del llibre, va passar a les veus dels cantaires allí presents. L’èxit de la trobada va ser tal que els organitzadors, l’Associació d’Amics de Calella, de seguida van posar mans a la feina per repetir la cantada l’any següent, amb una vestimenta més formal, a la platja d’en Calau. Sense proposar-s’ho, acabaven de donar el tret de sortida a un espectacle que, cinquanta anys després, s’ha consolidat com una de les icones culturals i turístiques de la Costa Brava: La Cantada d’Havaneres de Calella de Palafrugell.
En aquella primera Cantada formal, celebrada el 2 de setembre de 1967, actuaren a la platja d’en Calau el grup Port Bo, de Palafrugell, el grup Alba, de La Bisbal, i un grup de cantaires de Begur i Calella. D’ençà aquella edició, el grup Port Bo no ha faltat a cap cita i, per descomptat, seran a dalt de l’escenari l’any del cinquantenari.
El 1969, davant l’èxit creixent de les primeres edicions, la Cantada es va traslladar al Port Bo, escenari d’on no s’ha mogut fins a l’actualitat. El creixement constant de públic va anar modulant l’organització. Des de 1974 fins el 1978 la Cantada es va celebrar el primer dissabte d’agost, però la massiva afluència de públic va fer que la capacitat d’acollida del Port Bo, i de Calella en general, quedés desbordada. És a partir del 1979 que la Cantada es trasllada al primer dissabte de juliol i l’escenari es col·loca sobre les roques del Fesol per guanyar espai per el públic.
Ara que celebra els seus primers cinquanta anys, la Cantada és un esdeveniment que congrega a més de trenta mil persones a Calella en cada edició, és seguit per televisió per centenars de milers de persones més i té un impacte de difusió per diferents canals que es compte per milions. Però quan s’apaguen les llums i sobre l’escenari només se senten els instruments i les veus dels qui canten, la Cantada de Calella de Palafrugell torna a ser aquell esdeveniment minúscul, gairebé clandestí, que en plena negror franquista va néixer en una taverna de costa d’una vila marinera per obrir una escletxa d’esperança; la mateixa vila des d’on, molt temps abans, havien salpat en direcció a La Havana molts conciutadans perseguint, ells també, una esperança. Les seves gestes i amargors quedaren gravades en la memòria popular en forma de cançons. Havia nascut l’Havanera. La Cantada de Calella de Palafrugell ha retornat tota aquesta història de cultura popular que alguns van voler enterrar per sempre al lloc que li correspon: a l’abric de la gent, davant del mar.
